Hem triat els turons de la Sabina per descansar. Encara és una terra semi-desconeguda, tot i que a l'estiu la comencen a poblar els anglesos asfixiats pel turisme comprimit de la Toscana. El nostre poble, Casperia, pren una posició dominant entre les valls suaus que s'aproximen a la costa, i les muntanyes boscoses que condueixen a Rieti.
La caseta rural que ens acull és aspre i poblada de formigues gegantines, mosquits tigre, vespes massa curioses i algun escorpí -per sort, modest-. Estan per tot arreu, però tots ells tenen una debilitat per passejar per la terrassa amb vistes superbes a Casperia i els dos turons bessons. L'un va ser un dia llar dels habitants del desaparegut poble de Caprignano fins que se'ls va ocorrer de guerrejar amb els veïns de Casperia. Racó maleït, encara avui és despoblat. L'altre és coronat pel monestir de monges de Montefiolo.
Els bitxos del camp no tenen mal gust i s'apleguen al millor indret de la casa. Als capvespres la posta de sol queda amagada per l'espès fullam d'una alzina, però la resta de la vall queda sospesa per boirines blavoses, els grills prenen el relleu de les cigales, s'encenen els primers llums i, per instants, la pau pren possessió de la vall.
Són moments, però, rars, escollits. Massa sovint, la vall fa eco a sons de patiment: el de tots els animals empresonats de manera despietada per l'home. Els que més es queixen són els gossos de caça, tancats en gàbies petites i aïllades del contacte humà. Udolen quan s'aproxima l'hora en què l'amo acut per donar-los un menjar sovint insuficient, esperant que l'home atengui el crit d'auxili. Nit rere nit, però, s'enduen un desengany.
L'home els té confinats només pel plaer de poder matar fàcilment unes bestioles. Entre el fusell i els cans, és difícil que marxi de la cacera sense un triomf amb què presumir davant els amics. Tant se val si, per assaborir aquesta sensació d'omnipotència, ha de tenir enclaustrats els seus dòcils amics animals. Alguna vegada s'ha parat a pensar què sentiria ell si l'obliguessin a viure reclòs en una presó minúscula, asfixiant a l'estiu, gelada a l'hivern, sense poder ni tan sols consolar-se cos contra cos amb la resta de companys de reclusió, cadascun enfrontat a una tortura individual? Passen dies i dies sots-alimentats, per l'esperança mesquina que cacin amb més ferotgia el dia escollit de cacera; sols, embogits per l'estretor de les parets. Però l'amo, si algun dia hi ha pensat, ha decidit foragitar els pensaments de pietat. Al capdavall, no se sent un criminal: centenars i milers d'altres homes han triat, com ell, de considerar normal i necessari aquest sofriment. I no se n'adonen que, junt amb els gossos, també pertorben la pau de tots aquells éssers humans que s'han acostat al camp per deixar-se omplir de la bellesa de la natura i han d'escoltar, en canvi, uns esgarips desesperats.
