Brutalitat d'una submissió

Sens dubte, és una novel·la estranya. Té de deliciós la llargada, només 108 pàgines, tot un atreviment en un temps en què els llibres es venen a quilo. He arribat a la conclusió que fins i tot superbs escriptors com Tolstoi acaben ensopegant quan volen explicar-nos cada obsessió sota tots els punts de vista i, per si no l'havíem captat encara, ens la tornen a remugar i mastegar. Quasi com si pensessin que som una mica ximplets. No és el cas de Joan-Lluís Lluís, un mestre de la paraula que ho és, justament, perquè ens du de la maneta a l'abisme i ens abandona al moment precís en què arribem a la gola.
També és atraient la brutalitat amb què explica la submissió i mediocritat d'un poble, el de la Catalunya Nord, llar de l'escriptor, però que podria ser qualsevol altre. És encertat com ens ventila l'oblit forçat o volgut d'una llengua sense haver de semblar un anunci de la Generalitat. Tot és essencial, nu, descarnat.
"El dia de l'ós", la novel·la-revelació del 2004, és, per tant, meritosa. Amb tot, he llegit que a alguns lectors els sembla magistral la barreja de temps històrics: la protagonista, Bernardette, que podria ser la nostra veïna de casa, torna al poble, Prats de Molló, i no se sap si el que li passa -que no deixa indiferent, aviso- és propi del segle XXI o del XVII. O almenys, no ho acaba de saber el lector. És cert, això crea una inquietud, una tensió somorta, però aquí la cosa em patina com quan vaig topar amb un personatge de cabells verds en la Isabel Allende i ipso facto vaig abandonar, avorrida, el llibre. Perquè el món real és sorprenent, estrambòtic i inversemblant; voler fer-lo competir amb la nostra imaginació és una cursa perduda d'antuvi.

Els tres regals de la gardènia

És ver, és la nena mimada de la casa. Cada matí ruixo les fulles delicades amb un plugim d'aigua fresca perquè no s'enyori de les terres tropicals. És el meu major orgull: ja diu la cançó que la gardènia és tan capriciosa i vulnerable com l'amor, i un sol dia de descurança li pot ser fatal, però ella viu ufana i graciosa des que va arribar al jardí. Ara viu refugiada a casa, ben a prop de la finestra però prou lluny del radiador, mentre espera que, fora, es dilueixi l'hivern. I ella, aviciada per tantes atencions, avui ja m'ha ofert tres flors de primavera. Els pètals encara no han acabat de badar-se, i ja regalen el més preuat dels perfums. Ara ja n'estic segura: és un amor correspost.

No la van violar abans d'assassinar-la. I jo sense saber-ho.

Escric volgudament des de la desinformació sobre el cas, i ja és difícil. A totes hores, els telenotícies es delecten en bombejar notícies sobre una noia de 13 anys que fa un parell de mesos va desaparèixer d'un poblet al nord del país, prop de Bèrgam. El cadàver s'ha descobert aquesta setmana. Avui s'ha sabut que no la van violar. Una no pot obrir una pàgina web informativa sense que a tota pantalla li llancin els detalls més escabrosos del cas. És la notícia més llegida als diaris on-line. I si obres un diari seriós, a les primeres pàgines trobaràs un desplegament de gràfics que retraten on tenia posada la cama la nena quan va morir, si tenia una clatellada al coll, una altra a l'alçada de la melsa, si va arrencar un grapat d'herba abans d'exhalar l'últim sospir...
I així, la nena, que es deia Yara, no només va tenir la desgràcia d'anar a petar a mans d'un assassí, sinó que ara cada un dels patiments mortals, cada gest de l'agonia és pregonat grollerament, vomitat pels mitjans i regurgitat pels lectors, tant si hi estan interessats com si no han estat a temps d'abaixar el volum del televisor.

Fent cua per filmar el lloc on es trobà el cadàver

És un espectacle quotidià a Itàlia: abans de la Yara tothom va voler saber qui havia escanyat la Sarah, una noia del Sud, si la cosina o l'oncle, i si el crim va ser dins el garatge o a les escales del soterrani. La mare, per cert, va saber que la filla era morta durant la intervenció en directe en un programa de televisió en hora de màxima audiència. I encara abans, Itàlia es va dividir entre els partidaris de considerar la nord-americana Amanda com una malvada patològica que va apunyalar una companya d'Erasmus i els que la consideren una innocent màrtir enfangada per policies mentiders. I el dret a la intimitat de la víctima i el dolor de les famílies, que els bombin. Fins i tot els dels presumptes criminals: a Amanda el show no la va ajudar gens, perquè es va muntar perquè ella era atractiva, i no perquè sorgissin -que van sorgir- dubtes sobre la seva culpabilitat.
Ningú parla de callar o de censurar notícies, però, sincerament, si la pobra Yara va vomitar o no de desesperació i dolor abans de morir no és de la meva incumbència ni la de ningú fora de la desgraciada mare o dels investigadors policials. El que necessita saber l'opinió pública és si aquest crim és aïllat o no, si es prenen les mesures necessàries per evitar-los, si la policia té prou mitjans, si el jutge dicta sentència amb proves segures, i si la llei és adequada. Punt. Fer periodisme és una cosa una miqueta més seriosa que dedicar-se a filmar pel·lícules gore i estampar-les als morros de la clientela. Per a això ja tenim Hollywood, i qui vulgui anar a distreure's amb jocs i assassinats sàdics, que pagui entrada de cinema.
(Bé, no caldrà. Acaben de descobrir el cadàver d'un xicotet en un bosc. Es diu Daniel. I arran de la mort, ja ha aconseguit les primeres portades...)

Combatre una crueltat inenarrable? Sí, es pot

Un ós "salvat", tingut en gàbia encara mentre se'l cura

És una pràctica d'una crueltat tan esfereïdora que tractaré d'explicar-la amb tota suavitat, per no ferir la sensibilitat de ningú. Perquè quan l'espectacle és massa horripilant, tanquem els ulls i ens neguem a veure'l. Almenys,  a mi em passa molt sovint. Voldríem eliminar el mal foragitant-lo de la nostra percepció de la realitat. Però el mal no desapareix per molt que ens hi tombem d'esquena.

Afortunats: han estat salvats

El mal és per tot arreu i al món hi ha milions d'éssers que pateixen i que criden auxili. Què hem de fer? Comencem pels crits humans i deixem per a més endavant els dels animals? Això m'ho han repetit manta vegades: per què lluitar pels drets dels animals quan els de les persones són sistemàticament esclafats? Què val més, la vida d'un nen o la d'un gos? Són discursos que fan, precisament, les persones que mai han apadrinat un nen ni tenen plans per fer-ho. Justament, moltes persones que es dediquen a salvar gossos abandonats o que es neguen a menjar ous de gallina criada en gàbia es preocupen, també, pels nens de l'Àfrica o del barri. Afirmen i protegeixen la dignitat del nen; sostenen, però, que es pot lluitar també per la dignitat d'altres criatures capaces de sofrir i, com els nens, igualment indefenses. Algú em va dir una vegada: "en les associacions de solidaritat o cíviques, sigui sobre la matèria que sigui, sempre ens trobem els mateixos".

Un ós torturat. El poso en foto petita, va.

I ara anem al crit d'auxili que llancen, en aquest precís instant, més de 10.000 óssos de la Xina, víctimes d'una de les majors aberracions humanes. Són els óssos de la Lluna, negres com el carbó excepte una taca blanca en forma de l'astre del cel que els creua el pit. La medicina tradicional xinesa sosté que tenen una bilis capaç d'enfortir els cabells més febles o fer empinar el penis més decaigut. Grans farmacèutiques del país els empresonen en gàbies minúscules, on siguin incapaços de moure's, els fan una ferida a l'abdomen que no curen mai i n'extreuen la bilis. L'animal viu sota tortura tota la vida. Bé, a menys que tingui la sort de ser alliberat per associacions com l'Asia Animals Foundation, fundada per una anglesa, Jill Robinson. Els veterinaris curen els animals i els instal·len en tanques a l'aire lliure amb bosquets de bambú i tot allò que necessiten per recobrar la interrompuda vida animal. La Fundació fa campanyes arreu del món i dins de la Xina per aconseguir el tancament de les anomenades eufemísticament "granges". Per ara, Jill ha pogut salvar 345 animals. Com més mitjans econòmics i de difusió tindrà, més podrà posar remei a aquesta crueltat humana. L'ajudem*?

* De causes bones n'hi ha moltes i hi ha qui ja va sobrecarregat. Hem d'escollir... escoltant el cor. La difusió d'un fet ja és ajudar.