Admiració

Sol, tancat en una presó de les acaballes de l'edat mitjana, grillons a les mans. "Desert d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada". És Jordi de Sant Jordi (València, ?-1424), poeta que hem deixat diluir en la boira del temps. *
El desconhort que patia era ben material, real, que diríem ara: cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, va entrar a Nàpols amb el monarca i poc després va ser fet presoner per l'italià Francesco Sforza. La imaginació es queda curta per arribar a comprendre la desesperació, la impotència, l'ànsia de sentir passar els minuts i els dies i no saber si s'arribaria mai més a veure la llum del sol, a menjar pa fresc, a acariciar una mà estimada.
En aquesta habitació, neta i cuidada, en què em trobo, penso en aquest home coratjós, que enmig la pitjor brutor humana, és capaç de convertir el mal en motiu d'alçament espiritual.
Vola, l'ànima presonera. I ens deixa dita una lliçó que converteix en vergonya les nostres fatigues i en motiu d'admiració i encoratjament aquests versos:

Eu hai vist temps que no em plasia res
ara em content de ço qui em fa tristura
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia

Avui ho podríem recontar, lliurement, així..
Hi havia un temps en què res no m'omplia /ara m'acontento d'això que em fa trist/ i valoro més els grillons lleugers d'avui/ que els bells luxes del passat / El destí se m'ha mostrat capritxós, desafortunat / i ha volgut que em trobi així d'aquesta manera/ però no me'n faig mala sang, no me'n preocupo / perquè he complert el meu deure/ amb tota la resta de gent bona que ara pateix al meu costat

* Raimon ens l'ha rescatat, però. Gràcies...

Solitud

La Pola, una velleta de 86 anys, de cabells blancs esvalotats i rebels, ens surt al pas al punt mort d'un carrer, en un poble perdut a les muntanyes, a la regió més desconeguda del Lazio. Amb aquells ulls blaus vius i la cara eixerida, té un aire entremeliat d'eterna nena Pippi Lanstrum. Ens acull al portal i ens conta com una vegada va fer fora dues dones males puces que pretenien robar-la aprofitant que la veien sola. Però ella va fer un gest amenaçador amb el pal d'escombra, i amb aquella mirada antiga, profunda, va esporuguir les covardes. Menys sort van tenir les estàtues de l'església de Valdecupola, que van robar a les dues de la matinada -fins i tot el Jesuset petit amb les mans enfaixades- o el porc recent escorxat i salat que van robar d'un garatge a Varco, el poble del costat.
De sobte, Pola calla. Quina solitud, aquí, diu. Tothom ha marxat. Els joves només venen el cap de setmana. Amb prou feines hi ha un veí a cada cap de cantó.
La solitud pot ser encara més punyent en una ciutat plena de gent, intervé l'Adriano. Ella escolta. Ens mira; ben equipats contra el fred, recent baixats d'una excursió de diumenge al mont Navegna, urbanites que tenen el luxe d'escapar alegrement al camp. Es pregunta si serà veritat que els seus néts que han marxat del poble, han prosperat, han comprat cases confortables, van al cine i reben gent a sopar a casa, se senten sols com a cans enmig aquell garbuig llunyà de gent. Si no faran més companyia, de vegades, la fressa del vent entre els arbres, el bel d'una ovella, el silenci de les muntanyes quan cau el dia i es converteixen en gegants negres, eterns, inamovibles. Toscs i hostils a voltes, però sense falses promeses.