Això és la guerra

Era enfilat dalt d'una de les branques més altes de les margarites. Un animal horrible, espantós, mai vist. Un cuc marró fosc, d'ulls negres i boca enorme. No era un cuc corrent, llefiscós, normal, sinó una bèstia seca, desafiant, com creada només per a amenaçar, sense cap punt dèbil per a enfrontar-s'hi. Com un avís monstruós. La viva personificació del mal.

Era a escassos metres de la meva mà que recorre les fulles per a extirpar-ne les parts mortes, podrides, cercant de crear vida, i del llibre amb què tracto d'omplir el meu ànim cansat de burocràcies i cops de la fortuna amb una mica d'espiritualitat compartida amb homes que milers d'anys abans van tractar de buscar una resposta a allò que més em preocupa avui i ara.

No m'he atrevit a buscar unes estisores i mirar d'extirpar aquella bèstia infame de les meves margarites. He decidit fer com en els darrers mesos: suspirar, mirar d'aguantar, tancar els ulls i continuar fent, com si res, tractant de gaudir de la mitja hora de sol a la terrassa, l'escàs moment per descansar d'uns mesos agobiants. Sobrevivint al mal, esquivant-lo, fent com si no l'hagués vist.

Però no és així que es venç aquest follet que sembla estar a l'aguait per a fer-te caure, que et complica la vida fins a nivells d'extenuació. Al mal se'l combat sortint a la batalla amb totes les armes, disposat a batre'l, a humiliar-lo. Amb la força del bé, i tant, demostrant que no t'abatrà pas, i que amb el teu ànim triomfant, d'amor cap a les coses que importen, l'abatràs, l'arrossegaràs. Es la guerra. O mor ell, o mors tu.

Ja no hi és

Aquest mati han tallat l'arbre del jardí de sota casa. El propietari hi està construint garatges per vendre i li feia nosa. Conservar-lo haguera volgut dir anar amb compte en les obres, sortejar arrels... Millor carregar-se'l, tot i que estava en un raconet del terreny i era l'únic exemplar.
Dec haver arribat finalment a l'edat adulta, perquè no he seguit l'impuls de córrer al jardí i tractar d'aturar com fos els treballadors de la serra elèctrica. Dec haver perdut l'innocència. M'ha bastat una frase del meu interlocutor: "és una pena, però el propietari pot fer el que vulgui del jardí", per tractar d'apartar els pensaments i rendir-me d'immediat davant l'evidència que es tractava d'una guerra perduda d'antuvi. Serà per tot el què ha passat aquest estiu, però ara veig el mal com a inevitable, indefugible. Perquè em sembla un mal tallar un arbre verd i frondós, a risc de passar per una flour-power passada de moda, d'aquelles que ploren en veure tallar una pastanaga. El mal serà indeturable, i és impossible per a una sola persona eliminar-lo d'aquest món, però per molt que les cames no sempre segueixin ja els meus impulsos, no puc deixar de sentir patiment i ràbia per la impotència que sent una en arribar als 35 anys i adonar-se que canviar el món, ben mirat, és una quimera. I que com a la nostra vida, amb sort podrem només contribuir a millorar alguns patiments i salvar algunes vides, hem de triar batalles i tractar d'ofegar la pena per totes les altres.
No n'estic convençuda, d'això que dic, però avui, aquell arbre ja no hi és i l'absència em recordarà un falliment, un cansament, una retirada.